Besori

El passat diumenge 2 de febrer pujàrem a Besori, en la serra del Tello o Besori pertanyent al terme de Llombai.

Malgrat no ser un cim excessivament alt (361 m) imprimeix una miqueta d’esforç arribar alli. Des de la carretera que du a Alfap agafàrem un cami forestal que ens apropà als peus de la serralada, des d’allí seguint la senda dels «Javalins» pujàrem a la pista que ve de la torre Alèdua, la qual ja fa temps tinguérem el gust de visitar. Creuant la pista s’endinsàrem per una bonica senda entre pins, llentiscles, arboços i restes de bancals de garrofers i oliveres sobre catifa de sotabosc mediterrani, romaní, farigola, coscolles, aladerns… i un dia d’hivern assolellat i benigne.

Pujant tinguerem que aturar-nos per l’arribada d’una cursa que havia eixit de Llombai, al voltant de 600 corredors trepitjant la muntanya, òbviament estan fent una competició i no van l’un darrere de l’altre, en la meua opinió, son massa petjades per suportar el nostre malmès ecosistema valencià. però vull pensar que és un mal menor si ho comparem amb l’erosió produïda per bicicletes i, no diguem ja, les motos.

De totes formes respectem a cadascú en les seues activitats esportives i tots plegats tinguem la maduresa responsabilitat per respectar la Natura.
En un parell d’horetes arribarem a una planta repartidora que l’empresa ENAGAS te instal·lada en un turonet.

Des d’allí s’albira un paisatge que res enveja als que estem acostumats a veure des de punts més alts. Tota la Ribera del Xúquer amb el Montgó al fons i el cap de Sant Antoni, L’Albufera i els pobles que la circunden, la serra de les Raboses i les estribacions de la serra de Corbera amb el Ratlla, el Mondúber, València, el port i més enllà perdent-se la vista fins Castelló, la Calderona i Espadà… Pagà la pena atura-se una estona i deixar-se beneir per esta meravella.

Ara ens quedava uns trencacames fins arribar al Besori, pujades i baixades que en cap moment es feren pesades, la meravella que ens envoltava ens impedia pensar d’altra forma.
El descaset dalt del punt geodesic fou l’últim abans de mamprendre la baixada fins els cotxes.

Una paelleta en el restaurant del Pla de les Clotxes que Ana ens tenia preparada fou la culminació d’un dia perfecte.

Un indret a prop de casa i sovint inconegut.