Un grupet de membres de la Colla que no havíem anat a Tarragona decidirem donar una volta per Vallada.
El poble es trova en les estribacions de la Serra Grossa, que amb la serra d’Enguera al nord delimita el magnífic vall del Riu Cànyoles.
La seua muntanya mes representativa es el Penyó, no tant per la seua altura com per la seua image desafiadora. Està inclós en el SL del mateix nom, però com que es tracta de un recorregut curt decidirem fer una fusió del mateix amb el PR El Tossal per tal de passar tot el día a la muntanya.
Feia fred a Vallada quant arribarem, el termómetre al voltant del 0 graus. Esmorçar al poble i eixida cap a la serra.
Primera part per pista asfaltada cap a la Font d’Espanya per l’ombria de la serra. Gebre als camps i camí molt relliscós pel gel. Guanyant altura a poc a poc, arribarem a la font. En acabar-se l’asfalt es van acabar les relliscades. A més passarem a la solana i la temperatura esdevingué molt més agradable.
Per la senda que s’enfila cap al Tossal trovàrem una batuda de senglars. La veritat es que els caçadors estaven prou pendents de nosaltres, avisant-se entre ells per radio de la nostra presència. Però sempre resulta desasosegador trovar-te envoltat de rifles que poden enviar una bala a mes de 500 metres… Potser hàgem de posar en la motxilla una gorra o un jupetí de colors cridaners per a aquests casos.
Sense incidències, i amb els caçadors ja per darrere de nosaltres, arrivàrem al Tossal, primer cim del dia amb vistes a la vall i pràcticament a la resta de l’excursió.
Una llarga baixada i, vorejant el Barranc de la la Saraella, ens situarem al peu del Penyó. Una curta i empinada senda senda condueix a la cresta una mica aèria del cim però que en estar equipada amb un recent cable no presenta cap problema. Magnífiques vistes dels voltants i, als peus, el Paratge de les Ermites. Segons diuen allí, en haver pujat al Penyó ja podem considerar-nos valladins, encara que siga d’adopció…
Nova baixada i pujada i a dinar, migdiadeta inclosa, al castell, situat en la Penya Barrota, un altre esperó de la serra que també trau el cap sobre el poble.
Baixant ja pel Barranc de la Font d’Arnau cap a les Ermites per una preciosa senda trovarem l’indicació de l’Alt de l’Aguila i com que estava molt a prop no es resistirem a fer un quart cim per a arrodonir el dia.
Encara ens quedà pendent fer una ullada, encara que fos superficial, al Tunel del Sumidor…
I es que com diu la meua amiga Lola, valladina de debó, i que malgrat que estava previst no ens pogué acompanyar per motius laborals, Vallada dona molt de si.
Xavi Balaguer