Moncayo, sostre de Soria i de Saragossa

El diumenge 25 de juny de 2017, Anna i jo pujàrem al Moncayo, sostre de Soria i de Saragossa. Hi havia previsió de tronades però el calor no ens abandonà en tota l’ascenció.
Pujàrem en cotxe pel bosc de faig que hi ha a la vessant sud fins un lloc anomenat “ La Paridera”, d’alli estavem a poc meny d’una hora del santuari, lloc des d’on comença la pujada, el camí des del cotxe fins el santuari es una fageda que a mesura que pujem es transforma en robredal, una senda molt bonica i sobretot fresqueta, cosa que s’agraia per les altes temperatures que estos dies estavem patint. Una cervesseta en el bar del santuari i comencem la pujada. A poc a poc va desapareixent el roures i comencem a caminar entre arbustes rastrers, a partir de 2000 m metres l’unica companyia que tenim son les pedres, una runera que sembla no acabar-se mai. Dalt de la carena tenim Castella a un costat i Aragó a l’altre, continuan per la cresta, en poc menys de tres hores des del santuari arribem al cim. No púguerem gaudir de l’estada alli dalt, des de lluny veiem els nuvols amenaçadors i tinguerem que baixar per la vessant nord a un ritme molt ràpid, és el que té la muntanya, devegades es recrea en nosaltres i d’altres ens despatxa com a hostes malrebuts. Entravem al poble, en poc mes de dues hores des del cim, quan començà a ploure, allí dinarem beneint la sort d’estar a aixoplug.
Encara que solament pujàrem Anna i jo l’esperit de la Colla en s acompanyà en tot moment, és per això que vull compartir experiècies i fotos amb vosaltres.