El passat 28 de novembre anarem a Fanzara, esmorzarem en el poble i després iniciarem l’anada a Ribesalbes pel costat del Mijares, sempre acompanyant-nos, poderem contemplar una vessant amb bancals abandonats, fidels testimonis d’un passat no massa llunyà. Però en cap moment va perdre interes el camí, unes construccions de pedra en sec, un sender aèri i unes vistes excepcinals de la ferida que el riu havia fet en el paisatge fou la millor companya fins arribar a Ribesalbes.
Una vegada en el poble voliem visitar el museu però no fou possible per raons còmiques que no venen al cas, així doncs decidirem tornar a Fanzara i dinar allí.
El camí de tornada no era el mateix, era l’antic camí de ferradura que unia els dos pobles des de temps antiquissims. De bell nou el paisatge que anavem deixant darrere de Ribesalbes amb el seu embassament i el que se’ns mostrava davant de Fanzara amb el Turio en primer lloc i la Penya Saganta en la llunyania, acurtà sensiblement el temps i en no res ens trobarem novament en el safareig de Fanzara.
Uns entrepans calentets i un vinet «peleó», la visita a l’ermita i al derruït castell, fou el colofó d’un dia d’hivern asolejat i fresquet com Deu mana.
Vull agraïr als amics que m’acompanyaren, per ells val la pena perdre un dia preparant excursions.
Los pocos que pudimos disfrutar de la ruta entre Fanzara y Ribesalbes de ida y vuelta, nos encontramos con la sorpresa de la posibilidad de convertirla en circular; a orillas del Mijares, los caminos antiguos que Anna tuvo la intuición de proponer, el camino de herradura desde ambos pueblos del regreso y la mejor vista de la sierra que los espadaneros asiduos podemos tener.