El passat diumenge 15-11-2020 ascendirem al pic del Cabeçó d’Or. Un dia de tardor-primaveral i atapeït de gent que, amb la mateixa idea que nosaltres, no volien desaprofitar un dia tan regalat lluny del sorolls i de pandèmies.
La ruta, de 11 km, imprimeix una preparació suficient per salvar els 850 m. de desnivell que se’ns presentava per davant.
Les sendes, malmeses pel pas de tanta gent i curses de muntanya, obligaven a no perdre atenció a cada petjada. No és este el lloc per criticar cap esport, doncs tots són molt respectables, però pense que hi ha practiques que deurien respectar alguns llocs molt sensibles, muntanyes hi ha moltes per gaudir del que més ens agrada i amb respecte i sensibilitat deixarem als nostres fills un llegat que mereixen, com els nostres pares ens deixaren.
De totes formes la dolçor del lloc encara ens dura als llavis.
Us deixe un text que fa temps vaig escriure per al diari Levante.
Gràcies a tots per la vostra participació.
L’Illa dels tresors
A la comarca de l’Alacantí custodiat al Nord pel Puig Campana i el Ponoig, al Sud per la Penya de Migjorn i a l’Oest per la Serra de la Carrasqueta i observat de prop pels pobles de Relleu, Aigües, Busot i la bulliciosa ciutat d’Alacant; amanit pel salobre de la mar Mediterrània, s’alça com una illa el Cabeçó d’Or, una mola calcària, grisenca amb tonalitats vermelloses que, disposada en direcció N-S, ha albergat la presència de l’home des de temps remots. Frontera de l’antic regne de València, testimoni en el segle XIII de tantes i tantes escaramusses entre els regnes cristians emergents, continua fetillant per la seva grandiositat i bellesa.
Cobdiciat per la suposada presència d’or en el seu interior va sofrir diverses prospeccions des de l’època islàmica fins ben entrat el segle XX, tots ells amb nuls resultats; abandonada definitivament aquesta activitat queden avui, com a vestigis d’aquella quimera, les restes de les mines Orcolana i Salvació.
El Cabeçó oculta altres riqueses si cal més importants que el seu anhelat or. Les seues deus han donat vida i prosperitat als seus pobles, fruit d’això va ser el balneari d’Aigües que va tenir fama internacional en el segle XIX fins acabada la guerra civil en què va passar a ser preventori antituberculós fins a 1967, Busot va esgarrapar la seua pell a la recerca de sofre, ferro i ocre per a la indústria del vidre, actualment les seues entranyes són diàriament violades per multitud de turistes que, atònits, contemplen la majestuositat i bellesa de les seues cavernes, prova d’això són les Coves del Canelobre, espectacular exemple dels processos càrstics que al llarg dels anys han anat modelant la muntanya.
Tradicionalment han estat aprofitades els seus vessants formant bancals en el cultiu d’espècies de secà; avui, abandonades, gairebé són els Llentiscles, Arboços, Cornicabres, Carrasques, Pins i Sabinars els que s’afanyen per camuflar aquests camps erms i les restes de múltiples incendis soferts al llarg dels últims anys.
Però el major tresor que conté el Cabeçó d’Or és ell mateix; un bonic i còmode recorregut circular senyalitzat com PR-CV 2 acosta al senderista a llocs com el Racó de Sebas, testimoni avui mut d’un passat no gaire llunyà on floria l’ametller i la vinya que, al costat d’alguns arbres fruiters, endolcien la dura vida d’aquelles gents. Encara que abandonada l’activitat agrícola no ha perdut el seu encant, el qual es transmet a aquell que en aquest món s’endinsa, tot això amanit amb el fantàstic espectacle que ofereix a la nostra esquena la vall amb Xixona i la Carrasqueta al fons.
En l’avantsala del cim del Cabeçó, la casa Polzet, amb la seua cava, obre l’horitzó més enllà del que la nostra vista pot aconseguir, perdent-se vers la Mediterrània per la platja de Sant Joan; més amunt, quasi al cim, la casa del Comte i la cova que porta el seu nom rubriquen aquest èxtasi. Allí al capdamunt a 1205 m. ens sentim sublims gronxant els nostres peus sobre els seus verticals abismes que els amants de l’escalada valoren i coneixen molt bé; enfront del Pic de l’Home, referent des de sempre dels homes de la mar, la nostra mirada es perd per la llunyania, en un dia normal poden veure’s nítidament les antenes de la serra d’Aitana i, si hi ha una mica de boira, el Puig Campana apareix com un gegant misteriós davant de nosaltres; en tot cas la brisa de la mar ens sumirà en un agradable sopor del qual serà difícil abstreure’s; Cavanilles allà pel segle XVIII ja va sentir aquesta sensació i així ho va plasmar en les seues Observacions.
Entristeix pensar que va haver-hi un projecte per a instal·lar unes antenes per a la RTVV en el seu cim, afortunadament i gràcies a la pressió popular es va paralitzar el projecte, però allí van quedar les ferides que li van infringir la falta de sensibilitat i el “progrés” mal entés.
La volta a la casa de Polzet és per la mateixa senda i des d’allí tenim l’opció de baixar de nou pel Racó de sebas, nosaltres ho ferem per l’altre vessant buscant el Cabeçonet i el Collado de la Castellana, sempre per la dreta del Barranc de les Colles. La pressió urbanística, encara que depredadora, va quedar als peus d’aquest colós.
No tots coincideixen que el topònim “Cabeçó d’Or” es refereix al preuat metall, així el professor Román de Cerro apunta que “Or” és una deformació de “Ur” que en llenguatge ibèric significa aigua; Cabeçó de l’aigua… tampoc quedaria tan malament, encara que personalment preferesc anomenar-ho “L’illa dels tresors”.
Al capvespre, observat pel cel i la mar, com dos immensos ulls blaus, en incidir sobre ell els últims raigs de sol apareix amb tota la seua esplendor l’únic or que posseeix la muntanya.
Us deixe unrs fotos record d’aquest dia. Gracies Elias i Luis per la vostra aportació
