Las Tertulias de Libros de Montaña – TRATADO DE LA PINTURA Y DEL PAISAJE, SOMBRA Y LUZ

Hoy tenemos el enorme placer de contar con una nueva reseña literaria que nos viene desde Catalunya de la mano de Miquel Ylla, bibliófilo y alpinista que ya ha contribuído alguna vez a nuestra Tertulia Literaria.

En esta ocasión, Miquel nos habla de una joya histórica, más que de un libro. Nada menos que de un libro escrito por el eterno Leonardo da Vinci en el que, como científico multidisciplinar que era, además de artista e inventor, se preocupa de la pintura de paisajes de montaña. Y claro, para situar al lector compendia en el libro un verdadero tratado de ambientes alpinos, acompañado de grabados que nos trasladan a los tiempos del genio del Renacimiento. Miquel nos deja su comentario en catalán, en el que describe la forma en que llegó a sus manos el ejemplar, ejerciendo su profesión de médico, mientras que los textos que cita del libro son en castellano. Con toda seguridad, Miquel tendrá este libro en la estantería de los tesoros de su biblioteca

Tratado de la pintura y del paisaje, sombra y luz
Leonardo da Vinci. Buenos Aires: Joaquín Gil, Editor, primera, 1944.

—Agafi un llibre, doctor —em diu la Maru—. Així acabaven totes les visites que jo feia a aquesta anciana bona dona, la vídua d’en Xavier, el qui havia estat el meu pacient. En Xavier, pobre, no va estar de sort, no feia bondat, fumava molt, un infart se l’endugué quan encara era jove. Després li va tocar a ella, i jo vaig seguir sent el cardiòleg de capçalera. La Maru vivia a Vic, en un piset; el mas la Casassa de Pruit, la gran casa pairal de la família, era massa lluny, massa gran i massa freda. El tracte em satisfeia, la família havia anat a menys i, a mi, de cèntims no me’n faltaven. M’agradava entrar al petit despatx i triar un llibre; hi entrava de costat, fent giragonses, l’escriptori i la gran llibreria de caoba negra, estil indià, que havien baixat de la Casassa, semblava que t’havia de caure a sobre.

Tots els llibres tenen cos i ànima i estan plens de fantasmes, aquest que avui us comento és un d’ells. Quan l’obro recordo a la Maru i en Xavier, els meus estimats pacients.

—I perquè ens parles de Leonardo? —em preguntareu.

François Saint Bris, amo del castell del Clos Lucé, última llar de Leonardo, us en pot donar la resposta quan diu «Da Vinci era incessant, un generalista capaç d’aprofundir en tot: anatomia, arquitectura, zoologia, astronomia…Ser multidisciplinari li va permetre anticipar l’avió. Aspira a tenir tots els secrets de l’univers i no es rendeix mai».

(Entre les pagines del llibre he trobat un retall de la Contra, La Vanguardia,20 d’agost 2019, jo mateix li vaig deixar perquè es convertís en un fantasma del llibre. L’entrevistat diu que està feliç a la seixantena; va néixer a Tours el mateix dia que Leonardo 500 anys després, —La meva família va adquirir el castell el 1885 i els meus pares el van obrir al públic el 1954, avui guardem i difonem el llegat de Da Vinci.)

El llibre és exquisit, 1 volum, 602 pàgines, quart major, tela editorial. Una edició excepcional pel seu conjunt didàctic. Hi ha una extraordinària documentació il·lustrativa, amb vuit-cents quaranta gravats que reprodueixen dibuixos, estudis i quadres de Leonardo i de la seva escola.

No és pròpiament un llibre de muntanya, és un tractat de pintura, però hi ha muntanyes amb roca, gel i neu, hi ha rius, hi ha horitzons, hi ha núvols… I moltes coses més.

En el capítol XIX, Leonardo, ens parla del paisatge:

«Podemos decir que la naturaleza tiene un alma vegetativa y que su carne es el suelo, y sus huesos los órdenes de agregaciones de las rocas que se desarrollan en montañas; y sus tendones son la toba, los minerales; su sangre las venas del agua…» I més avall escriu:

«El calor del alma del mundo es el fuego infuso en la tierra, residencia del alma vegetativa que en diversos lugares se exhala en aguas termales, en minas de azufre, en volcanes,  en Monte Gibello de Sicilia y en otros varios lugares».

El capítol XXIII du per títol De las sombras y claridades de las montañas. Leonardo ens parla de les muntanyes, de la seva llum i de la seva foscor. Ens haurem d’enfilar a un cim, asseure’ns, mirar i experimentar amb la nostra vista si la teoria de Leonardo és bona.

«Las distancias de los paisajes vistas de alto a bajo hasta el horizonte, van oscureciéndose, y  aquellas vistas de abajo arriba, a la misma distancia, van sin cesar iluminándose». Ens parla de l’aigua i dels rius:

«El relieve de los montes ha nacido del curso de los ríos, de las lluvias y deshielos».

Els núvols són els protagonistes del capítol XXV:

«Las nubes son neblinas atraídas a lo alto por el calor del sol…La rojez de que se tiñen, en más claro o más oscuro, nace, cuando el sol se encuentra en el horizonte, por la tarde o por la mañana».

¿Dónde está verdaderamente situado el Horizonte? Es demana Leonardo en el capítol XXVI

«Pero el horizonte de la esfera del agua se hallará más alto que las bases de las faldas de las colinas que él ve…»

I tornant al castell del Clos Lucé, el seu amo actual, en Saint Bris, ens explica que Da Vinci va acceptar l’oferta del rei de França, i se’n va anar als 63 anys al castell, amb els quadres que encara no havia acabat: la Gioconda, Santa Anna, Sant Joan Baptista… I tots els seus manuscrits, entre els quals potser hi havia els apunts d’aquest tractat de Pintura i del paisatge, ombra i llum. Francesc I el va nomenar primer pintor, primer enginyer i primer arquitecte del rei de França, i li va donar una pensió de mil escuts, una autèntica fortuna. Va viure doncs com un rei, fins que va morir el 2 de maig del 1519.

La primera edició d’aquest llibre, en italià, no va veure la llum fins el 1665. El francesos no el van poder llegir en la seva llengua fins el 1716.

Xavier Jové, el company també bibliòfil, reflexionava un dia sobre el què passarà amb la nostra biblioteca el dia que nosaltres desapareguem.

–Miquel, –em deia–, hem d’acceptar que res del nostre somni no perdurarà. Acceptar que els nostres llibres es dispersaran i tindran una existència pròpia i atzarosa equival a acceptar que la vida és això: fèrtil atzar i desordre imprevisible.

I jo ho accepto. Aquest volum que us he comentat no és cap primera edició, no és tan antic, ni tampoc tan valuós, però me l’estimo. Ara sóc jo qui li faig companyia, demà, o millor demà passat, el llibre s’haurà d’espavilar, segur que ho farà, es buscarà un camí que l’haurà de dur, tal vegada, a una altra biblioteca viva,  construïda amb tant d’amor com la meva, com la del piset de la Maru,  o com la de la gran i senyorial masia de la Casassa.

Miquel Ylla Boré