El Mondúber, una reflexió a la ingratitud humana

Gegant guerrer. En nom de quin progrés t’han clavat aquelles llances tan infames ? Sagnant com...
Gegant guerrer.
En nom de quin progrés
t’han clavat aquelles
llances tan infames ?
Sagnant com un brau
roman encara intacte
el teu visatge greu.
 
Al fons la mar,
sempre la mar.
fidel companya,
Gegant altiu
d’ençà l’horitzó
eres far per a les ones
i ací baix a la vall
vas llaurant el seu destí.
 
Drets queden uns pocs pins
els teus vassalls
que ara malmesos i aïllats
abracen el teu cos amb les arrels
i et reten homenatge.
 
Cap incendi ha esborrat
la grandiositat del teu llinatge
ni cap tala ha copsat la teua pell.
T’han tret a grapats
la teua escorça,
han profanat tes vessants
amb ídols de ciment,
els bancals abandonats
són llits de brossa
i els masos oblidats
enderrocats testimonis
d’un inútil patiment.
 
Però no passaran molts anys
que els botxins que ara et fereixen
siguen fagocitats per la gola
de la seua supèrbia
humana, racional i necessària
-o al menys això deien-
mentre tu, guerrer ferit
malgrat i tot les rovellades llances
continuaràs immòbil,victoriós
mirant la mar
sempre la mar,
fidel companya,
et mirarà la vall
la teua vall
tempesta i calma
 
La molsa s’estendrà verda
com si fos un tou coixí
i els teus vassalls orgullosos
amb la cabellera desafiant al vent
saludaran amb respecte
l’ordre natural.
 
Però nosaltres gairebé
ja no hi serem.